sábado, 5 de septiembre de 2015

El Cabañal

(Mi admiración y gratitud infinita
a “Salvem el Cabanyal”)

Pueblo nacido junto al mar,
hoy cesa el mayor temporal
que jamás azotó tus calles,
tus costumbres y tu identidad.

Pueblo nuevo del mar,
tras diecisiete años de resistencia
vislumbras la luz
de un nuevo amanecer,
repleto de emociones y sueños,
repleto de raíces y futuro.

Hoy tus gentes de mar
cicatrizan la herida
impregnada de salitre y sudor,
hoy vuela la sencillez
sobre un nuevo sol naciente,
hoy las lágrimas destilan sal
para fundirse en tu orilla.

Hoy el poder de la especulación
se ahoga entre tus aguas,
hoy el escombro florece
brotando en pétalos de esperanza.

Vilmente estaban atravesando
tus entrañas con el frío acero,
tras años capeando el temporal
los regenerados vientos de levante
vuelven a acariciar tu horizonte,
trayendo tu esencia infinita,
esparciendo tu olor marinero.

Barrio donde nací y soñé despierto,
donde caí para volver a levantarme,
donde lloré para volver a reír después,
donde el cariño de mis abuelos
me envolvió como espuma de mar,
donde su recuerdo eterno vivirá
en la escollera inmortal,
barrio donde mi personalidad
y mi corazón se entrelazan
en acto ceremonial eterno.

Tus mujeres pasean bajo el sol,
tus mayores conversan junto al mar,
las voces de tus pescaderas
resuenan en el mercado municipal.

Tus gentes marginales
exploran en tus rincones,
tus niños corretean
en tus jardines de sal.

Tu patrimonio histórico
que forman tus viejas construcciones,
tus barcas varadas sobre la arena del mar.

Tu vecindario sentado “a la fresca”
con la llegada del calor,
tu crónica narrada
de pueblo de forjada identidad.

Tu mar en calma
y su temido levante,
tu luz mediterránea
que invita a soñar.

El pincel te acaricia
sobre el lienzo,
la pluma muestra
tu ineludible esencia.

A ti volverá el poeta
que escapó al exilio,
sobre tu arena
la ola regresa de vuelta al mar.

En tu presente convergen los caminos,
sentado junto a las desgastadas rocas
divisaré tu latido infinito.

Concebida en el Cabañal,
Daniela llega junto a la brisa
que avecina nuevos cambios,
llega como ola marina que se alza
ante el escombro de la especulación.
Es el renacimiento del pueblo
y la llegada de nuevos amaneceres.

Ahora el Cabañal se reinventa
y emerge sobre el horizonte
bañado de solidas esperanzas,
amarrando cabos de optimismo,
navegando entre sueños de libertad.

                                                                                        Daniel, 2015

El Cabanyal

(La meua admiració i gratitud infinita
a “Salvem el Cabanyal”)

Poble nascut al costat del mar,
avui cessa el major temporal
que mai va assolar els teus carrers,
els teus costums i la teua identitat.

Poble nou del mar,
després de disset anys de resistència
albires la llum d’una nova albada,
replet d'emocions i somnis,
replet d'arrels i futur.

Avui les teues gents de mar
cicatritzen la ferida
impregnada de salnitre i suor,
avui vola la senzillesa
sobre un nou sol naixent,
avui les llàgrimes destil·len sal
per a fondre’s a la teua vora.

Avui el poder de l’especulació
s’ofega entre les teues aigües,
avui l’enderroc floreix
brollant en pètals d’esperança.

Vilment estaven travessant
les teues entranyes amb el fred acer,
després d’anys capejant el temporal
els regenerats vents de llevant
tornen a acariciar el teu horitzó,
portant la teua essència infinita,
escampant la teua olor marinera.

Barri on vaig nàixer i vaig somiar despert,
on vaig caure per a tornar a alçar-me,
on vaig plorar per a tornar a riure després,
on l’afecte dels meus iaios
em va embolcallar com a bromera de mar,
on el seu record etern viurà
en l’escullera immortal,
barri on la meua personalitat
i el meu cor s’entrellacen
en acte cerimonial etern.

Les teues dones passegen sota el sol,
els teus majors conversen prop del mar,
les veus de les teues pescateres
ressonen en el mercat municipal.

Les teues gents marginals
exploren en els teus racons,
els teus xiquets corren
en els teus jardins de sal.

El teu patrimoni històric
que formen les teues velles construccions,
les teues barques varades sobre l’arena del mar.

El teu veïnat assegut a la fresca
amb l’arribada de la calor,
la teua crònica narrada
de poble de forjada identitat.

El teu mar en calma
i el seu temut llevant,
la teua llum mediterrània
que convida a somiar.

El pinzell t’acaricia
sobre el llenç,
la ploma mostra
la teua ineludible essència.

A tu tornarà el poeta
que va escapar a l’exili,
sobre l’arena
l’ona retorna al mar.

En el teu present convergeixen els camins,
assegut al costat de les desgastades roques
albiraré el teu batec infinit.

Concebuda al Cabanyal,
Daniela arriba amb la brisa
marina que vaticina nous canvis,
arriba com a ona marina que s’alça
davant l’enderroc de l’especulació.
Es el renaixement del poble
i l’arribada de noves albes.

Ara el Cabanyal es reinventa
i emergeix sobre l’horitzó
banyat de sòlides esperances,
amarrant caps d’optimisme,
navegant entre somnis de llibertat.

Daniel, 2015          

jueves, 16 de abril de 2015

El círculo

De un lado, el llanto de un niño
que estrena la vida,
del otro, la última expiración
que impasible le dice adiós,

el día existe porque llega la noche.

De un lado, dos amantes se entregan
como si no existiera un mañana,
del otro, una pareja naufraga
frente al mar de la desilusión,

el comienzo existe porque llega un fin.

De un lado, la voz toma aliento
y se alza golpeando como temporal marino,
del otro, la tristeza se viste de debilidad
y el silencio lo hace de miedo,

el placer se siente porque se ha conocido
el dolor.

De un lado, tacones repletos de lluvia
fértil descienden por la verde llanura,
del otro, la botas soportan la grava
estéril de los áridos campos,

el amor no existe sin el vacío del corazón.

De un lado, la espiral de la derrota
se hace grande ante el atisbo
incesante del murmullo,
del otro, la valentía ya no necesita
demostrar ser valiente porque
de ella nada se espera,

el sueño no existe sin la vigilia.

En un instante el círculo se cierra
y expande sus ondas ante nuestra
presencia,

el todo no existe sin la nada.

                                            Daniel, 2015