El Cabanyal

(La meua admiració i gratitud infinita

a “Salvem el Cabanyal”)

Poble nascut al costat del mar,

avui cessa el major temporal

que mai va assolar els teus carrers,

els teus costums i la teua identitat.

Poble nou del mar,

després de disset anys de resistència

albires la llum d’una nova albada,

replet d'emocions i somnis,

replet d'arrels i futur.

Avui les teues gents de mar

cicatritzen la ferida

impregnada de salnitre i suor,

avui vola la senzillesa

sobre un nou sol naixent,

avui les llàgrimes destil·len sal

per a fondre’s a la teua vora.

Avui el poder de l’especulació

s’ofega entre les teues aigües,

avui l’enderroc floreix

brollant en pètals d’esperança.

Vilment estaven travessant

les teues entranyes amb el fred acer,

després d’anys capejant el temporal

els regenerats vents de llevant

tornen a acariciar el teu horitzó,

portant la teua essència infinita,

escampant la teua olor marinera.

Barri on vaig nàixer i vaig somiar despert,

on vaig caure per a tornar a alçar-me,

on vaig plorar per a tornar a riure després,

on l’afecte dels meus iaios

em va embolcallar com a bromera de mar,

on el seu record etern viurà

en l’escullera immortal,

barri on la meua personalitat

i el meu cor s’entrellacen

en acte cerimonial etern.

Les teues dones passegen sota el sol,

els teus majors conversen prop del mar,

les veus de les teues pescateres

ressonen en el mercat municipal.

Les teues gents marginals

exploren en els teus racons,

els teus xiquets corren

en els teus jardins de sal.

El teu patrimoni històric

que formen les teues velles construccions,

les teues barques varades sobre l’arena del mar.

El teu veïnat assegut a la fresca

amb l’arribada de la calor,

la teua crònica narrada

de poble de forjada identitat.

El teu mar en calma

i el seu temut llevant,

la teua llum mediterrània

que convida a somiar.

El pinzell t’acaricia

sobre el llenç,

la ploma mostra

la teua ineludible essència.

A tu tornarà el poeta

que va escapar a l’exili,

sobre l’arena

l’ona retorna al mar.

En el teu present convergeixen els camins,

assegut al costat de les desgastades roques

albiraré el teu batec infinit.

Concebuda al Cabanyal,

Daniela arriba amb la brisa

marina que vaticina nous canvis,

arriba com a ona marina que s’alça

davant l’enderroc de l’especulació.

Es el renaixement del poble

i l’arribada de noves albes.

Ara el Cabanyal es reinventa

i emergeix sobre l’horitzó

banyat de sòlides esperances,

amarrant caps d’optimisme,

navegant entre somnis de llibertat.

Daniel, 2015